Mientras te aplasta la cabeza contra sus manos, te dice que para evitar el encrespamiento (ay, el encrespamiento, tu eterno enemigo) un poco de cera te iría como agua de mayo. Y bueno, eso te gusta, y cuando sales de la peluquería, te vas a los alemanes (que es como le has llamado toda la vida al Schlecker o como demonios se escriba) y te compras un botecito del milagro antiencrespamiento. 5 euros cuesta la mierda de bote. ¡5 euros! Bueno, piensas que es por tu pelo, porque no parezcas un loco. Y vale, pagas los 5 euros. Garnier Fructis Style Brillante Nº 2. Apuntad bien esta referencia para huir de ella en cuanto la veáis.

Hagamos un salto temporal al día de hoy, a esta mañana. Después de la ducha, después de secarte el pelo, el esperado momento. Abres el bote. Huele bien. ¡Qué alegría! Deslizas el dedo índice por la capa superficial de la cera y coges un poco. Frotas los dedos y, con temor pero con decisión, empiezas a untarte la cabeza. Fantástico. Adiós encrespamiento. ¡Adiós! Muajajajaja.

Que te lo creas. Hagamos un salto más en el tiempo. A las ocho de la tarde. Te rascas la cabeza y te la notas pringosa. Claro, la cera. Vas al cuarto de baño y te lavas. Te la enjabonas y luego aclaras. ¿Qué coño es esto? La cera sigue ahí. Mierda, mierda, mierda. Que no cunda el pánico. Seguro que con otro lavado se va… Agua, jabón, frota, agua, jabón, frota. Nada. ¡Joder, joder! Mr. Google seguro que tiene la solución. “Quitar cera pelo”. Resultados: “Cómo puedo quitarme la cera depilatoria de la cabeza?” Me consuela que haya gente peor que yo.

Piensa, piensa. Pruebas con el jabón para las manos, que no es como el champú y quizás es un poco más fuerte y arrasa con la cera. Nada. La puta cera sigue ahí. Mmm… la cera es grasa, y el único jabón que quita la grasa es… Fairy. Vas a la cocina y miras el bote. Le hablas, le dices: “tu no me fallarás, ¿verdad? ¿Puedo confiar en tu poder antigrasa?”. Fairy te dice que sí, que claro, que si con una gota puede lavar todos los platos de Villa Alta, ¿por qué no podrá con tu cera?

Lo pruebas y… nada. La cera se aferra a tu cabello y se ríe. Oyes sus carcajadas. Y piensas que bueno, que al fin y al cabo, su rebeldía tiene fecha de caducidad: el día en el que te quedes calvo, sí o sí, se irá.

ERROR FATAL!

Cinc minuts més tard, arriba un home. Un home gran, voluminós. Fins aquí, no hi ha cap problema. Passa davant teu i és en aquest precís instant, en aquestes mil·lèsimes de segon en què el tens a una distància perillosa, quan ho notes, quan ho olores, quan t’adones que l’has cagat, que patiràs (i molt), que t’esperen moltes hores i que tens al costat una font inesgotable d’un tuf a armari ranci amb boles de naftalina caducades.

Respires per la boca. Respires per la boca. Respires per la boca. I quan acaba la sessió, a la una de la matinada, t’adones que comences a tenir mal de coll: primers símptomes d’una faringitis que, si no te la cuides, acabarà amb unes angines.

Nota mental: la pròxima vegada, portar colònia.

Ahir,  tornant amb tren de Barcelona, vaig viure una escena d’aquestes entranyables protagonitzada per una troupe de iaios. No sé quants eren, perquè jo estava d’esquena a ells, però tenint en compte que quan van pujar es va acabar el silenci que hi havia al vagó, deurien ser uns quants.

Parlaven de carnaval, de com es disfressarien. L’home del grup (perquè només n’hi havia un; totes les altres deurien ser viudes, la qual cosa és una mostra significativa de l’elevat índex de mortalitat en homes à prendre nota mental) deia que aniria de conill, però que li faltaven les orelles. Discutien sobre la no-existència de dones lletges i altres temes. Fins aquí, podria ser una conversa normal. La cosa es va capgirar amb l’aparició dels telèfons mòbils. Tot va sorgir perquè a una de la colla li va sonar el “mòbil”, i poso entre cometes la paraula “mòbil” perquè allò que duia encara em té intrigat. La pròpia senyora l’anomenava “el fijo”, i efectivament, el que va treure del bolso era un telèfon sense fils dels que es tenen a casa. No em pregunteu com cony s’ho feia per funcionar, però funcionava. La van trucar dues vegades, i les dues vegades va treure aquell monstre electrònic d’un pam d’allargada.

Amb tot això, l’aparició del Telèfon (així, amb majúscules) va suposar que es posessin a parlar dels mòbils. Tot rutllava bé fins que una dona va deixar anar que un dia va posar a rentar el barnús amb el mòbil a la butxaca i que clar, quan la rentadora ja portava dues voltes, va veure com el telèfon surava i va parar la rentadora, espantada, però el mòbil ja estava tot pringat de sabó. ¡Sort que la perruquera (la veu de l’experiència) li va dir que a ella també li havia passat allò i que, deixant-lo assecar un parell de dies, li va tornar a funcionar! Dit així, potser no té gaire gràcia, però amb l’entonació pertinent (iaia pagesa) i mig cridant al vagó, la veritat és que feia riure.

Avui, un nou avi ha fet acte de presència al tren. Tornava d’una dura jornada a TV3 quan, al costat, se m’asseu un home d’aquests que caminen queixant-se de dolor. En el fons, ja te’ls veus a venir. Seuen amb un sospir, observen l’entorn uns moments distrets i a la que creues la mirada, ¡PAM!, ja t’han enxampat. Durant un parell de parades m’he hagut de sentir que, amb l’edat, el jovent ja començarem a creure en Déu. Sort que ha baixat aviat i he pogut seguir llegint en pau. No em pregunteu el perquè de les seves paraules, però començo creure que només sóc un punt d’atracció de gent rara.

Anys més tard, el terror va adquirir la forma de Freddy Krueger. Era estiu i passava uns dies a casa dels avis. Deuria tenir 6 anys. Un dia, a la tele, de cop i volta, va sortir un anunci d’una de les innumerables pel·lícules de “Pesadilla en Elm Steet”. La cara cremada de Freddy i aquelles urpes metàl·liques van aconseguir reemplaçar la gàrgola d’ulls vermells amb escreix. Allò sí que era veritablement terrorífic.

Tres anys més tard, va entrar a la meva vida la pel·lícula que més pànic m’ha provocat. Sí, parlo de “El Exorcista”. La nena aquella era el terror personificat. Aquella cara amb els ulls blancs i plena de talls, el cap girant… Buf. Era monstruosa. De fet, no em vaig decidir a veure-la fins el primer any de carrera, quan un diumenge a la nit la van emetre per TV3 i em vaig dir: l’has de veure. I sí, la vaig veure. La veritat és que la pel·lícula no resultava tan terrorífica. Més que terror, generava una sensació de malestar constant (la qual cosa li dóna per mi molt més valor que no altres pel·lícules que espanten a base de cops de música i espants previsibles).

Ara, a punt d’assolir el quart de segle de vida (comença a traumatitzar-me la proximitat de la xifra 25, ho sento), ja he perdut completament la por cinematogràfica. Més aviat em fan por altres coses que no tenen res a veure amb fantasmes, psicòpates o possessions. Els temors actuals són més pròxims al fracàs i a la pèrdua d’oportunitats per culpa de la pròpia estupidesa. El problema està en què en aquesta pel·lícula no hi ha ni caçafantasmes, ni adolescents amb les hormones descol·locades que lluiten en somnis ni pares Karras que salten per la finestra; aquí el protagonista sóc jo i això sí que fa molta i molta por.

I per fi ha arribat el dia de parlar d’Indiana Jones. Anit es va repetir la màgia de tornar als anys 80 amb “Phenomena” i recuperar al cinema aquestes dues grans pel·lícules que donen títol al post d’avui. Veure, per fi, a pantalla gegant una de les pel·lícules del teu heroi preferit (sense comptar la quarta entrega, que no entra dins de la trilogia que havia mamat de petit), és una sensació propera a la màgia. Gràcies a Indiana Jones durant molt de temps vaig voler ser arqueòleg. Quan vaig descobrir que el món de les mòmies no era tan divertit com a les pel·lícules i que probablement mai trobaria ni el sant grial ni l’arca perduda, vaig desdir-me de l’obsessió.

Sentir la fanfàrria de John Williams inundant tota la sala, veure a Indy fent de les seves, els malvats malvadíssims i tots els altres personatges que desfilen durant tot el film va ser emocionant. I tenir la certesa que tothom estava vivint el mateix que tu, sentint la pel·lícula tan propera, aplaudint en els moments èpics… és una sensació indescriptible. Alguns consideraran que tota aquesta troupe que ens reunim per recordar grans pel·lícules és una convenció de freaks. Jo ho veig més com l’espectacle veritable del cinema. Avui en dia tot és molt fred i de “usar y tirar”: milers de multisales amb pantalles a vegades de proporcions ridícules que programen merda i més merda. Ahir, però, vaig haver d’anar una hora i mitja abans que comencés la sessió per posar-me a la cua i esperar a entrar i trobar un lloc bo, perquè com passava temps enrere, les localitats no eren numerades. I tot i així, no quedava ni una sola entrada a la venda de les quasi dos mil butaques que hi havia al cinema. Com no, també va haver-hi tràilers i, sens dubte, un dels moments més divertits va ser quan tothom va cantar (jo també, però amb veu baixeta, que no se’m sentís gaire) “moooooooooovieee recooooord”.

A banda de tot això, aquest fenomen només deixa en evidència una cosa: si amb pel·lícules dels anys 70-80 (moment en què va sorgir una nova onada de directors innovadors i molt creatius, sobretot en l’àmbit fantàstic) una sala s’omple de gom a gom, i en canvi, amb les estrenes d’avui en dia no s’arriba ni la meitat, potser és que la culpa no és tant d’Internet com ens volen fer creure tots els pallassos de la SGAE i la ministra de in-Cultura (sent guionista de grans pel·lícules com “Mentiras y gordas”, què es pot esperar?), si no de les porqueries que es fan, que només son remakes, remakes i remakes, i bodrios infumables. De fet, és tan evident que funcionen millor aquests passes que, a partir del pròxim més, les sessions de “Phenomena” es faran els divendres (irònicament, el dia de les estrenes).

p.d.: de “La Cosa” no comento gaire cosa: molt bona pel·lícula, i més vista en pantalla gran, però de Carpenter hagués preferit “Halloween”. Qüestió de gustos.

9:25. Tren. Vilassar. Puja una dona. El tren inicia el trajecte, la dona es desestabilitza i cau amb la mala sort de donar amb el clatell amb la paperera. Plaf. Està viva: tot el vagó respira tranquil. Sagna una mica, però és poca cosa. Parats a Premià, ve el conductor: “pero mujer, ¿quiere que vayamos hasta Badalona, que allí la atenderán mejor?” I apareix una del bar i diu que “no, no, que ya hemos llamado a la ambulancia”. Ninuninuninu. Entren dos mossos d’esquadra: un machito i una noia. “Ens l’emportem”. Val. Una pobra iaia s’aixeca i li diu a l’altra iaia ferida: “si vols l’acompanyo a l’hospital”. “No cal”, diu el mosso, i baixen, i el tren es torna a posar en marxa. Xucuxucu xucuxucu.

16.00. Avorrit. Esperar fins les 18.00, que hi ha una entrevista de treball. Diagonal amunt, Diagonal avall. Ni Cazafantasmas en Blu-ray ni el parell de llibres que busco. Frustració consumista: la targeta respira tranquila.

17.30. Sant Gervasi. Rodejat de crème de la crème. Busca l’edifici, puja a la direcció que t’han dit, mires la porta: “Gavinete psicológico”. Eing? Torno a baixar, miro que no m’hagi equivocat: no, no, he anat a l’escala B. Torno a pujar i penso: “bé, potser no han actualitzat el cartellet”. Truco. M’obra una dona i li dic: “perdó, que hi ha tal persona?”. No ha respost amb un “lo cualo”, però quasi. Aquí no és. I ara què cony faig, en una finca de més de 50 pisos? Sort que la inseguretat innata m’ha fet apuntar-me el número de telèfon de la persona amb qui he quedat. Truco. No l’agafa. Truco altra vegada. No l’agafa. Em truca. Uf, uf. Val, s’ha equivocat, m’ha donat el número de pis i de porta de casa seva, no de l’oficina.

19.10. Renfe, Plaça Catalunya. Els germans borratxos a l’ataque. 4 homes, més trompes que trompes, es dediquen a pregonar i a molestar enmig de l’estació. Per sort, pugen a Manresa. Per desgràcia, seuen al costat de dues noies que no vull saber com hauran acabat el viatge.

20.30. Hogar, dulce hogar.

Va, aquest 2011 sí: intentaré, per fi, escriure un llibre de contes. I qui sap, potser passejar-lo amunt i avall.